Tant per a la construcció dels distints esquemes (administradors) com per a la posterior utilització per a introduir, modificar, eliminar i consultar dades (tots els usuaris) se li hauran de donar ordres al SGBD. Per tant el SGBD ha de proporcionar uns llenguatges als usuaris per a poder realitzar aquestes accions. Dos seran els grups de llenguatges:
- Llenguatges de definició. Serviran per a construir els distints esquemes. Podrem distingir:
- Llenguatge de definició de dades (DDL: data definition language). Serviran per a construir l'esquema lògic.
- Llenguatge de definició d'emmagatzematge (SDL: storage definition language), per a l'esquema físic.
- Llenguatge de definició de vistes (VDL: view definition language), per a les vistes
En la pràctica a tots aquestos (que com es comentarà més avant solen anar junts) se'ls anomena DDL
- Llenguatges de manipulació de dades (DML: data manipulation language). Serviran per a manipular les dades, és a dir fer consultes, insercions, modificacions i eliminacions.
En els SGBD actuals no s'acostuma a separar els llenguatges, sinó que s'utilitza un ampli llenguatge que combina tots els aspectes i permet fer-ho tot. Així per exemple, el llenguatge més utilitzat, el SQL, compta amb característiques de DML (SELECT), i de DDL en tots els nivells (CREATE TABLE esquema lògic, CREATE INDEX esquema físic, CREATE VIEW esquema extern).
Hi ha dues maneres d'aplicar les sentències dels llenguatges.
- De forma interactiva: s'escriu una sentència, s'executa, després una altra, ... Obtenen conjunts de resultats, per això s'anomenen de conjunt en conjunt.
- Immergits en un altre llenguatge de propòsit general, anomenat llenguatge amfitrió, on entre els procediment s'inclouen les sentències del DML, anomenat llenguatge hoste o subllenguatge. Normalment s'obtenen registres individuals de la B.D., per la qual cosa s'hauran d'utilitzar bucles per fer tota una consulta. Per això s'anomenen de registre a registre.